Pedres d'inframón

Cada dia hi són. Immòbils, mudes, fingeixen estar inanimades i s'esforcen per ser ignorades. Se'ns mostren en un negre carbonífer que, humiliat, ha perdut la seva brillantor original sota una capa de brutícia. Informes i descolorides es barregen amb la pols. Sàbies o innocents, totes elles s'apilen al voltant de les vies metàl·liques de metros i trens. Sense dignitat ni honor, s'amunteguen les unes sobre les altres ignorant tot ordre o objectiu. Es deixen trepitjar, vibren al desig dels vagons i permeten que rates tísiques, calves i greixoses s'hi arrastrin i les desplacin.
Però com la Ventafocs, a la mitjanit desperten. Lentament, mentre marxen de les andanes els últims passatgers i les estacions van tancant, les pedres prenen consciència de la seva solitud, de la negror que les absorveix i protegeix de les càmeres de seguretat. És llavors quan puja la temperatura del subsòl i les profunditats de la terra, cremoses i bullents, comencen a estremir-se en lentes onades i la seva densa intensitat grumolleja. Cada vegada més ardent, els grumolls es transformen en nòduls que creixen bressolats pel mar de foc. Però la inquietud dels líquids primàris fa que l'oneig tranquil es transformi en brutals colpejos, en bombolleigs i, finalment, ebullició. És llavors quan els nòduls primigènis abandonen el seu roig mar natal i van emergint cap a la superfície. A cops, xoquen contra cada element, contra cada fibra i tendó del nostre planeta fins que finalment es troben amb les seves germanes dels Transports Metropolitans de Barcelona. Per fi entre les seves, les pedres reconeixen la cremor interior de les seves companyes, la seva angoixa i apremiant necessitat d'oxigen, d'aire i, sobretot, de FRED. Les altres pedres, ja expertes, vibren. Vibren amb força, amb desvergonyiment, fent lloc a les nouvingudes i expulsant les rates i insectes que fugen espantats per la seva intensitat i brillantor. Perquè llavors ja no estan brutes, ni al seu amuntegament hi manca ordre. Excitades, gairebé histèriques, s'encenen en el seu roig primigeni i encegador. En un càlcul exacte i imperceptible, guanyen espai al buit, a les vies, al tren i a les andanes, als carrers, ponts i edificis.
Esgotades, recuperen la seva despreciable forma diürna. Observen com s'obren les estacions i s'encenen els llums. Esperen una altra nit. Esperen una nova oportunitat per recuperar la terra que va ser seva fa ja tants mil·lènis, a l'edat dels volcans.