dilluns, 31 d’octubre del 2011
dilluns, 24 d’octubre del 2011
diumenge, 23 d’octubre del 2011
dijous, 20 d’octubre del 2011
diumenge, 16 d’octubre del 2011
dissabte, 15 d’octubre del 2011
dijous, 13 d’octubre del 2011
diumenge, 9 d’octubre del 2011
Xoc de metall i vidre I
El so del metall xocant contra el vidre. Aquest era el so de la seva infància. Cap a les cinc de la tarda, tot just quan la calor opressiva de les tardes napolitanes començava a amainar, la seva mare la despertava de la suorosa migdiada, i aquell so tan precís era el primer que li venia al cap.
La mare ja s’havia arreglat: unes sabates de taló negres, no gaire altes, unes mitges transparents amb les costures curosament alineades i una faldilla de tub que li arribava fins als genolls, el màxim que la moral del Sud d’Itàlia permetia aquells poc alliberats seixanta. El conjunt el completaven una càndida camisa blanca que deixava entreveure tímidament el con dels sostenidors i una fina jaqueta negra amb els botons blancs que hagués enamorat Coco Chanel. I el toc distintiu: un pintallavis rosat, tirant a marró, que destacava la voluptuositat dels llavis materns.
Aquella bellissima mamma li acariciava els cabells mentre ella, amb només sis anys, es fregava els ulls endormiscada. Els sol ataronjat il·luminava l’habitació de calç a través de les cortines de punta quan la mare li posava el vestit blanc emmidonat, li estirava perquè quedés ben hieràtic i li col·locava amb tendresa el coll quadrat, infantil, rematat amb un punt curiosament semblant al de les cortines. Després d’haver-la ajudat a posar-se les sabates de xarol negres, ben polides, la mamma la mirava fixament i abans que pogués apartar-se li pessigava les galtes ràpidament i amb força perquè agafessin un to de cirera verda.
Vestida i arreglada, la mare la portava de la mà al rebedor i després d’agafar la petita bossa de mà es mirava al mirall: amb molta cura s’acabava de recol·locar la melena castanya, recollida en un monyo prudent. En un gest estranyament mundà, es netejava amb el dit índex el pintallavis que li tacava les dents i, per últim, recorria lentament amb les mans aquelles corves tan provocatives lentament, pam a pam, amb un gest dissimulat d’aprovació. Ja preparada, somreia a la petita i sortien de la mà al carrer inundat de llum...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)