Records

The City from WTK Photography on Vimeo.

Tió

Amy Winehouse - I Saw Mummy Kissing Santa Claus

Mar

Aniversari

Dana

View another webinar from fpomes

Winter in Yosemite National Park

Winter in Yosemite National Park from Henry Jun Wah Lee on Vimeo.

Terra

Macondo

Nuka

Goin' Home

10 Ideas for the Next 10 Years

A Year in New York

A Year in New York from Andrew Clancy on Vimeo.

Califòrnia

Midnight Sun | Iceland

Midnight Sun | Iceland from SCIENTIFANTASTIC on Vimeo.

Happy birthday!

Marieta

Big Buck Bunny

Big Buck Bunny from Blender Foundation on Vimeo.

Frank Sinatra & The Quincy Jones Big Band - "Teach Me Tonight"

Frank Sinatra & The Quincy Jones Big Band - "Teach Me Tonight" from jivepatrol on Vimeo.

The All-TIME 100 Songs in 180 Seconds

The Backwater Gospel

The Backwater Gospel from The Animation Workshop on Vimeo.

Autumn Leaves

Midnight Sun | Iceland

Midnight Sun | Iceland from SCIENTIFANTASTIC on Vimeo.

15 d'octubre

15 d'octubre

Stand By Me

Nobody Can Predict The Moment Of Revolution

Nobody Can Predict The Moment Of Revolution from ivarad on Vimeo.

Xoc de metall i vidre I

El so del metall xocant contra el vidre. Aquest era el so de la seva infància. Cap a les cinc de la tarda, tot just quan la calor opressiva de les tardes napolitanes començava a amainar, la seva mare la despertava de la suorosa migdiada, i aquell so tan precís era el primer que li venia al cap.

La mare ja s’havia arreglat: unes sabates de taló negres, no gaire altes, unes mitges transparents amb les costures curosament alineades i una faldilla de tub que li arribava fins als genolls, el màxim que la moral del Sud d’Itàlia permetia aquells poc alliberats seixanta. El conjunt el completaven una càndida camisa blanca que deixava entreveure tímidament el con dels sostenidors i una fina jaqueta negra amb els botons blancs que hagués enamorat Coco Chanel. I el toc distintiu: un pintallavis rosat, tirant a marró, que destacava la voluptuositat dels llavis materns.

Aquella bellissima mamma li acariciava els cabells mentre ella, amb només sis anys, es fregava els ulls endormiscada. Els sol ataronjat il·luminava l’habitació de calç a través de les cortines de punta quan la mare li posava el vestit blanc emmidonat, li estirava perquè quedés ben hieràtic i li col·locava amb tendresa el coll quadrat, infantil, rematat amb un punt curiosament semblant al de les cortines. Després d’haver-la ajudat a posar-se les sabates de xarol negres, ben polides, la mamma  la mirava fixament i abans que pogués apartar-se li pessigava les galtes ràpidament i amb força perquè agafessin un to de cirera verda.   

Vestida i arreglada, la mare la portava de la mà al rebedor i després d’agafar la petita bossa de mà es mirava al mirall: amb molta cura s’acabava de recol·locar la melena castanya, recollida en un monyo prudent. En un gest estranyament mundà, es netejava amb el dit índex el pintallavis que li tacava les dents i, per últim, recorria lentament amb les mans aquelles corves tan provocatives  lentament, pam a pam, amb un gest dissimulat d’aprovació. Ja preparada, somreia a la petita i sortien de la mà al carrer inundat de llum...

Jugant amb l'art

70 Million by Hold Your Horses ! from L'Ogre on Vimeo.

Gossos

Bera - Tratando de Regar from iKindred on Vimeo.

Shimbalaiê, Maria Gadù

La ciutat, des d'un altre punt de vista

Els meus peus

Tothom em mira els ulls. Alguns em diuen que són molt grans, d’altres que són d’un verd molt bonic. A les àvies els agrada utilitzar-los per parlar d’Elisabeth Taylor i la seva tormentosa joventut, rememoren altres temps fins a arribar a oblidar que l’origen de tot era el color d’uns ulls. A mi tant més, la veritat. Però no puc evitar pensar que ningú mai m’ha dit res sobre meus peus.

Sé que vistos des de l’altura de la mirada no són res d’especial. De mida mitjana, no tenen cap distintiu. Potser cridarien l’atenció si fossin petits i blancs, amb la innocència de la infància, o si bruts i toscos, tinguessin taques porpres i  pellofes de raïm enganxades. Però la realitat és que no sóc ni una geisha ni un pagés que treballi durant la verema, així que els meus peus semblen el que han de semblar: vulgars. 

Però quan es miren amb atenció, amb vertader interès, apareixen els primers trets singualrs. De seguida ressalta una petita cicatriu que uneix la cama amb el principi de l’empenya. Va ser un tall profund, molt sangonós, que em va enganxar una vena. Me’l vaig fer als 8 anys, quan començava a fer vela i estava bojament enamorada del mar. Potser va ser un advertiment dels Déus per a qui vol pertanyer a una casta que no li correspon, o un sacrifici al sempre golós Posidó. Qui sap. Fos com fos, la vena no es va amagar. Aquí segueix, gruixuda i tossuda, traçant una elegant línia recta fins a bifurcar-se en desenes de petites venes que s’infiltren entre la carn i els tendons en el seu camí cap als dits. Em sembla prepotent per part seva. Tanta seguretat no pot ser bona. Sé que amaga temors, dubtes i enveja a les artèries, però tot i així no puc evitar mirar-la amb una certa desaprovació. Potser no és culpa seva, però crec que la seva determinació i excés de sang han fet de les meves ungles el que són.

I són blaves. Sí, blaves. La part que hauria de tenir un to rosat amorós és d’un blau intensíssim, elèctric, gairebé lila. I això no és tot. La línia blanca que hauria de culminar-les també és blava, però d’un blau brillant, de cel d’estiu. I quan dic brillant no estic sent artificiosa, és que em serveix de llum quan em llevo per anar al lavabo de matinada.

Per això intento evitar a tota costa que la gent s’adoni de la seva “singularitat”. Les enfundo en botes peludes a l’hivern i les pinto de colors densos a l’estiu. Crec que he provat tots els esmalts que s’exposen al soterrani del Sephora de Plaça Catalunya. M’hi esmero amb tossuderia, arrugant el front i plegant la punta de la llengua sobre el llavi superior, tot per assegurar-me que ni s’intueixi la meva indiscreta mutació. Hi perdo hores i hores, en les ungles. Gairebé tantes com les que dedico a depil·lar-me només els peus.

Perquè és així. Ni les meves ungles de pel·lícula de sèrie B poden competir amb el fàstic que em fan els pèls que hem creixen al dit gros i a l’empenya. Una noia amb pèls als peus no pot ser normal. I encara menys si els pèls són gruixuts i, quan creixen, es rínxolen en tirabuixons, els molt cabrons. Moltes vegades he pensat que un cop més els Déus intentaven fer-me entendre alguna gran veritat, com que a una nena que només va amb nois i juga a futbol li acaben sortint atributs masculins. Ja no jugo a futbol, però segueixo sense voler pensar en una infància que m’ha deixat seqüeles tan sexys.

Tot i això, els meus amics més íntims, els que han conegut els meus vertaders peus, saben que no n’accepto ni una broma ni el més mínim gest sorneguer. Aquests peus m’han portat on sóc ara, i prou esforç que m’ha suposat. I encara més m’ha costat acceptar-los, entendre que no els podré canviar. Són el que són, el que suposo que han de ser. Potser és per això que no deixo que gaire gent els vegui tal i com són. Potser s’assemblen massa a mi.

Natura a la ciutat

Fa quatre anys que agafo l'autobús per anar a l'estació de tren. Cada dia. Si sumés tots els minuts que he passat esperant, m'adonaria que en aquella vulgar parada d'autobús hi he passat més hores de les què em puc imaginar. Però fins avui, 960 dies després, no he aixecat la vista, no he vist el petit tresor que tenia davant: un arbre immens, gairebé tant alt com l'edifici que l'acompanya. S'alça orgullós, sobre un tronc aspre i unes branques estriades que semblen estendre els dits en milers de petites fulles verdes, brillants i innocents. I jo ni m'havia adonat que hi era.

Viatjant

Avui no viatgem, anem a altres llocs.

Pedres d'inframón

Cada dia hi són. Immòbils, mudes, fingeixen estar inanimades i s'esforcen per ser ignorades. Se'ns mostren en un negre carbonífer que, humiliat, ha perdut la seva brillantor original sota una capa de brutícia. Informes i descolorides es barregen amb la pols. Sàbies o innocents, totes elles s'apilen al voltant de les vies metàl·liques de metros i trens. Sense dignitat ni honor, s'amunteguen les unes sobre les altres ignorant tot ordre o objectiu. Es deixen trepitjar, vibren al desig dels vagons i permeten que rates tísiques, calves i greixoses s'hi arrastrin i les desplacin.
Però com la Ventafocs, a la mitjanit desperten. Lentament, mentre marxen de les andanes els últims passatgers i les estacions van tancant, les pedres prenen consciència de la seva solitud, de la negror que les absorveix i protegeix de les càmeres de seguretat. És llavors quan puja la temperatura del subsòl i les profunditats de la terra, cremoses i bullents, comencen a estremir-se en lentes onades i la seva densa intensitat grumolleja. Cada vegada més ardent, els grumolls es transformen en nòduls que creixen bressolats pel mar de foc. Però la inquietud dels líquids primàris fa que l'oneig tranquil es transformi en brutals colpejos, en bombolleigs i, finalment, ebullició. És llavors quan els nòduls primigènis abandonen el seu roig mar natal i van emergint cap a la superfície. A cops, xoquen contra cada element, contra cada fibra i tendó del nostre planeta fins que finalment es troben amb les seves germanes dels Transports Metropolitans de Barcelona. Per fi entre les seves, les pedres reconeixen la cremor interior de les seves companyes, la seva angoixa i apremiant necessitat d'oxigen, d'aire i, sobretot, de FRED. Les altres pedres, ja expertes, vibren. Vibren amb força, amb desvergonyiment, fent lloc a les nouvingudes i expulsant les rates i insectes que fugen espantats per la seva intensitat i brillantor. Perquè llavors ja no estan brutes, ni al seu amuntegament hi manca ordre. Excitades, gairebé histèriques, s'encenen en el seu roig primigeni i encegador. En un càlcul exacte i imperceptible, guanyen espai al buit, a les vies, al tren i a les andanes, als carrers, ponts i edificis.
Esgotades, recuperen la seva despreciable forma diürna. Observen com s'obren les estacions i s'encenen els llums. Esperen una altra nit. Esperen una nova oportunitat per recuperar la terra que va ser seva fa ja tants mil·lènis, a l'edat dels volcans.