Els meus peus

Tothom em mira els ulls. Alguns em diuen que són molt grans, d’altres que són d’un verd molt bonic. A les àvies els agrada utilitzar-los per parlar d’Elisabeth Taylor i la seva tormentosa joventut, rememoren altres temps fins a arribar a oblidar que l’origen de tot era el color d’uns ulls. A mi tant més, la veritat. Però no puc evitar pensar que ningú mai m’ha dit res sobre meus peus.

Sé que vistos des de l’altura de la mirada no són res d’especial. De mida mitjana, no tenen cap distintiu. Potser cridarien l’atenció si fossin petits i blancs, amb la innocència de la infància, o si bruts i toscos, tinguessin taques porpres i  pellofes de raïm enganxades. Però la realitat és que no sóc ni una geisha ni un pagés que treballi durant la verema, així que els meus peus semblen el que han de semblar: vulgars. 

Però quan es miren amb atenció, amb vertader interès, apareixen els primers trets singualrs. De seguida ressalta una petita cicatriu que uneix la cama amb el principi de l’empenya. Va ser un tall profund, molt sangonós, que em va enganxar una vena. Me’l vaig fer als 8 anys, quan començava a fer vela i estava bojament enamorada del mar. Potser va ser un advertiment dels Déus per a qui vol pertanyer a una casta que no li correspon, o un sacrifici al sempre golós Posidó. Qui sap. Fos com fos, la vena no es va amagar. Aquí segueix, gruixuda i tossuda, traçant una elegant línia recta fins a bifurcar-se en desenes de petites venes que s’infiltren entre la carn i els tendons en el seu camí cap als dits. Em sembla prepotent per part seva. Tanta seguretat no pot ser bona. Sé que amaga temors, dubtes i enveja a les artèries, però tot i així no puc evitar mirar-la amb una certa desaprovació. Potser no és culpa seva, però crec que la seva determinació i excés de sang han fet de les meves ungles el que són.

I són blaves. Sí, blaves. La part que hauria de tenir un to rosat amorós és d’un blau intensíssim, elèctric, gairebé lila. I això no és tot. La línia blanca que hauria de culminar-les també és blava, però d’un blau brillant, de cel d’estiu. I quan dic brillant no estic sent artificiosa, és que em serveix de llum quan em llevo per anar al lavabo de matinada.

Per això intento evitar a tota costa que la gent s’adoni de la seva “singularitat”. Les enfundo en botes peludes a l’hivern i les pinto de colors densos a l’estiu. Crec que he provat tots els esmalts que s’exposen al soterrani del Sephora de Plaça Catalunya. M’hi esmero amb tossuderia, arrugant el front i plegant la punta de la llengua sobre el llavi superior, tot per assegurar-me que ni s’intueixi la meva indiscreta mutació. Hi perdo hores i hores, en les ungles. Gairebé tantes com les que dedico a depil·lar-me només els peus.

Perquè és així. Ni les meves ungles de pel·lícula de sèrie B poden competir amb el fàstic que em fan els pèls que hem creixen al dit gros i a l’empenya. Una noia amb pèls als peus no pot ser normal. I encara menys si els pèls són gruixuts i, quan creixen, es rínxolen en tirabuixons, els molt cabrons. Moltes vegades he pensat que un cop més els Déus intentaven fer-me entendre alguna gran veritat, com que a una nena que només va amb nois i juga a futbol li acaben sortint atributs masculins. Ja no jugo a futbol, però segueixo sense voler pensar en una infància que m’ha deixat seqüeles tan sexys.

Tot i això, els meus amics més íntims, els que han conegut els meus vertaders peus, saben que no n’accepto ni una broma ni el més mínim gest sorneguer. Aquests peus m’han portat on sóc ara, i prou esforç que m’ha suposat. I encara més m’ha costat acceptar-los, entendre que no els podré canviar. Són el que són, el que suposo que han de ser. Potser és per això que no deixo que gaire gent els vegui tal i com són. Potser s’assemblen massa a mi.